Blogia

No es pot viure amb por

TODOS CUANTOS TE BUSCAN TE TIENTAN

Todos cuantos te buscan te tientan.
Y quienes te encuentran te atan
al gesto y a la imagen.

Yo en cambio quiero comprenderte
como te comprende la tierra;
con mi madurar
madura tu reino.

No quiero de ti vanidad alguna
que te demuestre.

Sé que el tiempo
no se llama como tú.

No hagas por mí milagros.
Da la razón a tus leyes
que de generación en generación
se tornan más visibles.

He escollit principalment aquest poema perquè diu les coses que vol explicar totalment amb altres paraules. O aquesta és la sensació que tinc. També pot influir les tantes traduccions que hi ha de diferents traductors. També he de dir que és un poeta que hem costa molt entendre que el vol expressar.

Dit això m’explico. El que crec que representa el poema és el sentiment d'una persona que vol conèixer a un altre persona però vol  que sigui a poc a poc, amb el pas del temps anirà coneixent-la i entenent-la. No vol que li demostrí res de cap forma, sinó que el temps anirà ensenyat i descobrint les virtuts i la bellesa d’aquesta.

Octava elegía

Octava elegía

Con todos los ojos ve la criatura
lo abierto. Pero nuestros ojos están
como al revés, y completamente en torno suyo,
la cercan como trampas, alrededor de su libre salida.
Sólo sabemos lo que hay afuera por la cara del animal, 
pues ya desde el principio volteamos al niño 
y lo forzamos a que vea de espaldas la creación, 
no lo abierto, que en la mirada animal es tan profundo.
Libre de la muerte. Sólo nosotros la vemos;
el libre animal tiene su final siempre detrás
y delante de sí a Dios, y cuando anda, anda 
en la eternidad, como andan las fuentes.
Nunca tenemos, ni siquiera un solo día, el espacio puro 
delante de nosotros, donde las flores se abren 
interminablemente. Siempre está el mundo,
y nunca ninguna parte sin no: la pura, la no vigilada, 
la que uno respira e interminablemente conoce y no 
anhela. De niño se pierde uno tranquilamente en ella 
y nos despiertan a sacudidas. O alguien muere y ya. 
Porque cerca de la muerte uno ya no ve a la muerte,
y mira fijamente hacia afuera, quizás con gran mirada 
animal. Los amantes -si no estuviera el otro, 
que obstruye la vista- se acercan y se asombran... 
Como por equivocación, está abierto para ellos detrás 
del otro... Pero ninguno avanza y el mundo se queda 
de nuevo para él. Siempre vueltos hacia la creación, 
vemos solamente sobre ella el reflejo de lo libre, 
oscurecido por nosotros. O que un animal, mudo, alza 
los ojos tranquilamente y ve a través y a través de nosotros. 
Esto se llama destino. Estar en frente y nada más que eso, 
y siempre en frente. 
Si existiera una conciencia como la nuestra en el seguro 
animal que viene hacia nosotros en otra dirección, 
nos volcaría con su paso. Pero su ser es para él 
infinito, inasible, no tiene vista hacia su condición; es
puro, tal como su mirada abierta hacia delante. Y donde
nosotros vemos el futuro, ahí él ve el todo, y a sí mismo 
en el todo, y salvado para siempre.
Y sin embargo hay en el vigilante, cálido animal
el peso y la inquietud de una gran melancolía.
Pues él también siempre lleva consigo lo que a nosotros
con frecuencia nos abruma, el recuerdo,
como si el sitio hacia donde corremos como impelidos,
alguna vez hubiera estado más cerca, hubiese sido más 
leal, su contacto infinitamente tierno. Aquí todo 
es distancia, allá todo era aliento. Después 
de su primer hogar el segundo es para él híbrido 
y mudable. Oh, santidad de la criatura pequeña,
que permanece siempre en el vientre que la parió.
Oh, suerte del mosquito, que aun adentro retoza,
incluso en sus bodas: pues el vientre es todo.
Y mira, la media seguridad del pájaro que, desde
su origen, casi conoce ambas cosas, como si fuera un alma 
de los etruscos, (17) salida de un muerto, a quien 
un espacio acogió, pero con la figura yacente como tapa.
Y qué perplejo está quien debe volar, y proviene 
de un vientre. Como espantado de sí mismo, zigzaguea
en el aire, como cuando una grieta se abre en una taza. 
Así cruza el rastro del murciélago la porcelana del anochecer.
Y nosotros: siempre espectadores, en todas partes,
¡vueltos hacia el todo, nunca hacia afuera! El todo 
nos colma. Lo ordenamos. Se desintegra. Lo volvemos 
a ordenar y nos desintegramos nosotros mismos.
¿Quién nos ha volteado así, que hagamos lo que hagamos,
mantenemos la actitud de alguien que se va? Como quien, 
desde la última colina, que le muestra una vez más todo 
su valle, voltea, se detiene, permanece un momento,
así vivimos nosotros, y siempre nos estamos despidiendo
 
 
Aquesta elegia forma part de “Elegías de Duino”, anomenada Duino ja que el va escriure en el castell de Duino. Castell que es troba a Itàlia, era propietat d’una amiga de Rilke. 
És un poema fosc en el que contínuament està comparant animals amb l’ésser humà. Tracta les dues formes bàsiques de relacionar-se amb la realitat.

Rainer Maria Rilke

Rainer Maria Rilke

Biografia

René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke va néixer a Praga, en la Heinrichsgasse 19 (la casa ha desaparegut), el 4 de desembre de 1875. La seva infància i adolescència, que van transcorre a Praga, no van ser massa feliços. El pare, Josef Rilke (1838-1906), deprés d’una carrera militar amb poc èxit a causa dels seus problemes de salut, treballava com oficial ferroviari. La mare, Sophie ("Phia") Entz (1851-1931), procedia d’una família de industrials de Praga (d’origen jueu, però convertida al cristianisme). El matrimoni es va separar en 1884, La relació entre la mare i el seu únic fill va ser problemàtica, ja que Sophie no havia pogut superar la mort de la seva filla i va obligar a René (en francés, "renascut") a vestir-se de nena fins que va fer cinc anys.

Obligat pel seu pare, René va ingressar en 1886 en l’Escola Militar secundaria de St. Pölten, però la va abandonar per problemes de salut en 1891. Entre 1892 y 1895 va rebre lliçons privades per a preparar-se amb vistes al examen de ingrés en la Universitat, que va superar amb èxit. Després d’abandonar Praga, Rilke vam canviar el seu primer nom de René a Rainer.

El primer llibre de poemes, Vida y canciones (Leben und Lieder), molt influenciat per la poesia de Heinrich Heine, es va publicar en 1894. En els anys següents va donar a la impremta altres obres: Ofrenda a los lares (Larenopfer), en 1895; i Coronado de sueños (Traumgekrönt), en 1896.

En Munich, en 1897, Rainer Maria Rilke va conèixer a Lou Andreas-Salomé (1861-1937), antiga amant de Friedrich Nietzsche, casada i catorze anys major que ell, amb la que va tenir un apassionant idil·li que duraria fins 1899.

Rilke fixar la residència en la colònia d’artistes de Worpswede, a prop de Bremen, on va conèixer a la pintora Paula Becker, amb la que contrau matrimoni en la primavera següent. La seva filla Ruth (1901-1972) va néixer en desembre de 1901.

Després de la publicació de Los cuadernos de Malte Laurids Brigge (1910), Rilke va tenir una prolongada crisis creativa que no cessar del tot fins al febrer de 1922, any en que va completar las Elegías de Duino, que havia començat en 1912.

La malaltia de Rilke era la leucemia. El poeta va morir el 29 de desembre de 1926 en el sanatori suís de Val-Mont, i va ser sepultat el 2 de enero de 1927 en el cementiri de Raron (Valais). Ell mateix va escollir el seu epitafi:

Rose, oh reiner Widerspruch, Lust,
Niemandes Schlaf zu sein unter soviel
Lidern.

Rosa, oh contradicció pura, plaer,
ser el somni de ningú sota tantes
parpelles.

 

 

 

 

FEMINISME (a partir dels anys 40)

FEMINISME (a partir dels anys 40)

Sección Femenina de la Falange

 

El model de la dona en el falangisme espanyol, anys 40, on la major part d’idees defensades per la Sección Femenina de la Falange(organització que adoctrinava a les noies) tenien el seu origen en idees religioses: la imatge de la dona que donà durant tota la seva trajectòria fou la que dictava l’Església. Una dona de moral catòlica que, tal com dictava el catolicisme, cuidava el marit i els fills, estava subordinada al primer i no es ficava en política o en altres aspectes poc “femenins”. També van haver-hi dones que defensaren la república però per adoctrinar-les o feien a partir de l’ensenyament del catolicisme.  La religió catòlica va ser la religió dels espanyols, la religió que els portaria a la salvació. El model femení imposat pel franquisme era el d’una dona apocada i treballadora, dedicada a la família, al benestar del marit i a les tasques domèstiques, sense gaire cultura ni inquietuds socials, preparada per ser una mare i una esposa perfectes.  Encara que no corresponia a la realitat.

La Sección Femenina tenia com a objectius principals fomentar l’esperit nacionalsindicalista i propiciar el recolzament a la Falange entre les dones; el seu lema era: “El fin esencial de la mujer, en su función humana, es servir de perfecto complemento al hombre, formando con él, individual o colectivamente, una perfecta unidad social”. Pilar Primo de Rivera era la cap de l’organització. Aquesta organització, que en un principi només tenia la funció d’assistir als presos de la Falange o a les famílies dels difunts en els enfrontaments al carrer. Aquesta mateixa organització va anar desenvolupat la idea de la dona. La evolució de la dona a Espanya va tenir tres etapes.

 

1.  Postguerra i principis del franquisme

En un moment dur per la societat, la Sección femenina va recolzar a la dona. Van haver d’afrontar dues polítiques diferents ja que orientava gran part de la seva tasca a activitats assistencials i de regeneració destinades a la població civil femenina, però, a la vegada, tots els seus programes i projectes havien de sustentar i donar suport al règim (interessos polítics). Des de aquest moment la Sección femenina va ser utilitzada com ajuda social i infermera per aquells que els necessitava.

 

1.  Etapa del 1994 al 1950

Després de la Guerra Civil i de la II Guerra Mundial, la Falange, com a partit polític, va quedar diluïda, va deixar de tenir un programa polític definit i va perdre gran part de la seva importància i influència, provocant la reestructuració i el replantejament d’alguns sectors i principis de la Sección Femenina.

 

1.  Franquisme des dels 50 fins a la fi

Van acabar de diluir i disminuir les influències i el caire feixista de la Sección Femenina. Aquesta va començar a percebre canvis forts socialment i políticament, estretament relacionats amb la imposició de les democràcies arreu d’Europa, l’arribada del turisme a Espanya, alguns petits canvis en relació amb la sexualitat femenina, etc. Quan el turisme va arribar a Espanya, les dones estrangeres que visitaven el país feien vacances, lluïen escots, gaudien visiblement de les coses, no estaven casades per norma, eren molt més lliures i independents que les dones espanyoles, etc. Pel que fa als petits canvis relacionats amb la sexualitat, van aparèixer les primeres clíniques on es duien a terme avortaments il·legals, que estaven situades en ciutats estrangeres i que se solien especialitzar en dones espanyoles, ja que a Espanya estaven prohibits; van aparèixer les primeres píndoles anticonceptives; etc. El treball femení a partir dels anys 60 inicià un procés revulsiu que acabaria per iniciar el moviment feminista a Espanya: la progressiva adquisició de capacitat adquisitiva de les dones féu que anessin aconseguint una autonomia social, autonomia social que les portaria a la consecució de drets no només laborals, sinó també drets que les “alliberaven” del control total del marit que tenia dret jurídic a exercir sobre elles i els seus béns. Així, s’iniciaria un procés d’alliberació de la dona, que començaria pel seu reconeixement dins del marc laboral, i seguiria el seu reconeixement dins del marc legal fins arribar a l’adquisició d’una nova posició davant del matrimoni i d’ella mateixa.

 

 

 

 

 

 

La relació de tot l’esmentat anteriorment amb el llibre Ramona, Adéu és el següent:

Ramona, Adéu és un llibre de Montserrat Roig, escriptora del 60-70, d’ esquerres. Aquest llibre tracta sobre tres generacions, avià, mare i filla que viuen una mala època a la seva manera. L’avià viu l’època de la guerra i postguerra, la mare viu la posguerra i la filla és l’època més revolucionaria en aspecte social a Espanya i a Europa, podríem fer esment, amb el Maig del 68.

 

Jo sóc la meuca de la Universitat.

 

Faig constància d’aquesta frase que apareix a la pàgina 130 de edició Educació 62, perquè:

La dona des de sempre ha tingut un paper molt secundari dintre de la societat davant l’home. La dona era la que es quedava a casa i no s’havia d’enredar en temes polítics. Aquesta era una dona correcte, religiosa, la que ajudava a l’home i portava fills al món. En aquesta frase vull donar a entendre que es com la reivindicació de l’idea de la dona.  La dona té llibertat d’expressió, viu de la seva feina, no té vergonya de la seva sexualitat i fa el que ella vol, no el que marca l’ideal.

 

No m’agraden les feines de la casa, no m’hi entenc.

 

Aquesta frase apareix a la pàgina 88 de edició Educació 62. Fa referència a la mare. Aquesta viu en una època de postguerra, en la que la dona tenia el paper de la casa. Estava obligada a fer aquesta tasca i no podia adentrar-se en el món laboral encara que ella volgués.

 

Un altre esment de l’evolució de la dona que trobem en el llibre és que la Mundeta filla va a la universitat. Aquest és un pas més dintre de l’evolució de la dona, la total disposició de l’educació per a elles.

 

Webgrafia: http://blocs.xtec.cat/mariaclara/

 

 

 

 

Maig del 68

Maig del 68

Al Maig de 2008 farà 40 anys del Maig francès o també conegut com Maig del 68.

A la primavera del 1968 a França, els estudiants van iniciar una sèrie de vagues  que van comportar una revolució, reivindicant drets i llibertats.  El president d’aquell moment Gaulle (apareix de ell una ideologia política molt conservadora) va intervenir amb la posada en acció de més control policial per contrarestar la revolta, però no va servir de gaire ja que s’hi van unir 10.0000 treballadors a les manifestacions estudiantils. Tota aquesta revolta va comportar una paralització del país i com a resolució unes eleccions prematures el 23 de juny de 1968. Amb les eleccions el president Gaulle surt derrotat i el poble va rebre el que volia, la caiguda del primer ministre neogallista dretista Georges Pompidou i solució a les seves mancances com a ciutadans i persones. Aquest, el 15 de juny de 1969 serà elegit president de França.

Aquesta fet ocurrent a la primavera de 1968 va provocar conseqüències arreu d’Europa, on s’ha convertit en un símbol, exemple i lliçó.

Tot aquest esment esdevé del llibre Ramona, adéu. El llibre tracta sobre tres generacions avià, mare i filla anomenades Mundeta, diminutiu de Ramona. Cadascuna d’elles viuen una època difícil. La Mundeta que situaríem en aquest context és la filla. Ella viu una època universitària, on les dones ja són valentes i es revelen per tenir una millor situació social i més drets, ja que volen igualtat entre dones i homes.  En la època universitària de la Mundeta filla també fa esment de revindicacions i queixes dels universitaris, d’aquesta manera relacionant els fets amb el Maig francès.   

Ball Robat

Ball Robat

L'article s’anomena “Mas o menos. Candilejas agónicas”. L’article apareix a la revista Destino, important revista cultural a l’època franquista, al número 931. Està escrit per Jonás, un dels pseudònims de Joan Oliver, que representava el profeta crític.  

El que vol Jonás criticar en l’article és la decadència, poca qualitat, del teatre, i el cop fort que està reben del “món cinematogràfic” que el portara a la penombra.

Especificant més, el teatre català està en un moment crític, encapçalat per Sagarra. El teatre s’està perdent per causa de la revolució que és el cinema. Però voler sentir la força de la paraula viva, la dels sentiments, l’energia dels actors, és el que pot fer retornar el teatre i és l’única arma per combatre contra el cinema. Però la “massa” té prou amb l’espectacle que li pot donar una pel·lícula. La “massa” se l’emporta com l’aire a les fulles, o millor dit els capitans de la indústria democràtica decideixen com bé de gust.

L’única cosa que portaria a millor estatus al teatre, serià la petita minoria que reconegués l’art que és el teatre. Això es podria aconseguir amb algú disposat a retornar el bon teatre i que es pogués permetre mantenir-ho, només amb la recompensa de l’esforç i el mínim reconeixement.

Ver7s de la terra

Ver7s de la terra

AIGUATS

Lo cel que mos dóna el sol
mos arria pedregada
o mos fot un vent que ens mol
lo recapte i la teulada


SEQUERA

Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit
 

Aquest petits poemes apareixen al llibre Ver7s de la terra, escrit per Dolors Miquel. Aquests poemes estan escrits amb faltes ortogràfiques, ja que la seva intenció és imitar l’accent lleidatà, l’estil de la parla a Lleida. He escollit aquests dos poemes perquè és on hem sembla que expressa millor la seva força, on reivindica els seus pensaments. Això, al meu parer, és una cosa molt important. En tots els poemes, que són curts, expressa amb eufòria i força el que ella pensa.

Esgaldinc

Ben bé no sé pas poc què dir
i poso punt on hi va pont,
perquè no tinc pas res a dir
que tinc un tap enmig del front
i faig el vers per no dormir
que el vers s'assembla a la son
Tinc tanta son que trobo e tinc
dur i molt fer i hi vaig clapant
cap al camí del sense cinc
que fou trobat tot badallant.
Caigué del seny com qui fa clinc
i busco e clinc amb mà i amb guant.
I trobo un clanc un clonc i un clunc
i en vers envrs qui no se sap
amb mots ben tots de res ben func
i on ais i hi vaig-vaig-vaig de cap.
Com caic de cul sobre el rim punk
no sé si dormo o menjo rap.
Un rap de peix que put a mar,
vora un amar que put a peix
i ara ho rimaré tot amb far
que l'erra sona amb llum i es creix
al cap que rar i car com bar
no sap que el dos a l’u és greix.
Ben bé no sé pas què he dit
i si ho sabés, pas s'ho diria!!!


 

Aquest poema està escrit per Dolors Miquel. He escollit aquest poema perquè hem sembla que la intenció que tenia a l’hora de fer aquest poema, era fer un enbarbusament. Al meu criteri, aquest poema no hem dona cap sensació de sentiments, ni crec que volguí descriure res, sinó crec que per el que posa al principi del vers “no sé pas poc què dir”. M’ha agradat perquè és molt enginyós.  

Dolors Miquel

Dolors Miquel

Biografia 

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres.

LA MANERA MÉS SALVATGE

LA MANERA MÉS SALVATGE

La manera més salvatge,

selvàtica i salvadora

de moure el cos, la manera

més subtil i muscular,més a prop de la Matèria

Feta Font Perquè És,el moviment del cos més

insultant de tots i, sí,

si vol, el més amorós

és la paraula i parlar.

------------------------------------------------------

Aquest poema escrit per Casasses m’agrada perquè fa una expressió molt efusiva. Primer et penses com diu, forma part del cos, que és una part del cos, però ell parla de la paraula i el parlar. Dos coses que mai les hagués descrit d’aquesta manera.

Enric Casasses

Enric Casasses

Biografia

Enric Casasses, nascut al 1951 a Barcelona. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc).  És autor de, entre altres obres,  “La cosa aquella” (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), “No hi érem” (premi Crítica de poesia catalana, 1994), “Desfà els grumolls” (1994), “Calç” (1996, premi Carles Riba 1995), “D'equivocar-se així” (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), “Coltells” (1998), “Plaça Raspall: poema en set cants” (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999) i “Canaris fosforescents” (2001). Ha continuat la seva trajectòria de poeta a “Descalç” (2002) i “Que dormim?” (2002), i ha realitzat diferents muntatges de poesia i música, en col·laboració amb Pascal Comelade, i ha estrenat dos espectacles teatrals, “Do’m” (2003) i “Monòleg del perdó” (2005). Es pot afirmar, sense exageració, que ha creat escola. També és dels qui més han contribuït, amb els seus recitals espectaculars, a fer viva la poesia fora dels llibres i de la lletra impresa. Els seus textos parteixen sovint de la construcció lingüística d'una imatge (o d'una idea) a partir de la qual, i des de dintre mateix del poema, s'ofereix una particular visió del temps i de les coses. És quan escampa la boira que les frases agafen forma i flueix el riu, tal i com diu en una de les seves composicions recents. La seva és una poesia transgressora i precisament pot ser-ho perquè paral·lelament posa de manifest un vast coneixement de la tradició poètica. 

Llueve en silencio

Llueve en silencio

Llueve en silencio, que esta lluvia es muda
y no hace ruido sino con sosiego.
El cielo duerme. Cuando el alma es viuda
de algo que ignora, el sentimiento es ciego.
Llueve. De mí (de este que soy) reniego...
Tan dulce es esta lluvia de escuchar
(no parece de nubes) que parece
que no es lluvia, mas sólo un susurrar 
que a sí mismo se olvida cuando crece.
Llueve. Nada apetece...
No pasa el viento, cielo no hay que sienta.
Llueve lejana e indistintamente,
como una cosa cierta que nos mienta,
como un deseo grande que nos miente.
Llueve. Nada en mí siente...

El amor es una compañia

El amor es una compañia

" El amor es una compañía, ya no sé andar solo por los caminos,
porque ya no puedo andar solo.
Un pensamiento visible me hace andar más a prisa y ver menos,
y al mismo tiempo gustar de ir viendo todo.
Aun la ausencia de ella es una cosa que está conmigo,
y yo gusto tanto de ella que no sé cómo desearla.
Si no la veo, la imagino y soy fuerte como los árboles altos,
pero si la veo tiemblo, no sé qué se ha hecho de lo que siento en ausencia de ella.
Todo yo soy cualquier fuerza que me abandona.
Toda la realidad me mira como un girasol con la cara de ella en el medio. "

Aquest poema és de Fernando Pessoa. He escollit aquest poema perquè m’agrada molt la forma d’interpretar el sentiment envers el amor vertader. Aquí podem fer una interpretació on hi ha una persona on ha trobat l’amor, però és tan gran l’amor que té que li succeeixen coses. Veiem una conseqüència de la seva estima per exemple on esmenta que encara que ella no estigui amb ell, ell la sent a prop seu. Això podríem dir-ho un amor espiritual. M’agrada la última frase “Toda la realidad me mira como un girasol con la cara de ella en medio” , perquè la interpretació que faig és que tot el que l’envolta és ella, la única cosa que de veritat l’importa.

Fernando Pessoa

Fernando Pessoa

Biografia 

Fernando António Nogueira Pessoa, va néixer i morir a Lisboa (1888 – 1935). És més conegut com Fernando Pessoa. Ell és un dels millors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la literatura europea. Va tenir una vida discreta, centrada en el periodisme, la publicitat, el comerç i, principalment, la literatura, en la que es va desdoblegar en varies personalitats conegudes com heterónims (dos paraules que corresponen a dos termes gramaticals en oposició que procedeixen de arrels diferents). De dia Pessoa es guanyava la vida com a traductor. Per la nit escrivia poesia. No escrivia "la seva" pròpia poesia, sinó la poesia de diversos autors ficticis, diferents en veu, estil i formes. Va publicar sota varis heterónims (els quals els més importants són Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos y Bernardo Soares), e inclòs va publicar crítiques contra les seves pròpies obres firmades pels seus heterónims. Havent viscut la major part de la seva joventut en Sudáfrica, on va  estudiar durant la seva joventut, la llengua anglesa va tenir importància en la seva vida, pues Pessoa traduïa, treballava i pensava en aquest idioma. La figura enigmàtica en que es va convertir motiva gran part dels estudis sobre la seva vida i la seva obra. Va morir per problemes hepàtics als 47 anys en la mateixa ciutat en que va néixer, deixant una descomunal obra inèdita que encara suscita anàlisis i controvèrsies.

Secrets

Secrets

Els teus secrets, poeta, no els esbombis.     Són tresors o vergonyes intangibles en una monarquia sense súbtids.  En seràs amo mentre no els oblidis.  Que no et tempti, però, de deixatar-los en poemes hermètics; no t´hi arrisquis.  Remuga´ls, solitari, al soterrani.  Criminals o dolcíssims, t´enriqueixen avarament i sobirana.                                  Endu-te´ls intactes, com el cor, al crematori.   

Servar´ls per una eternitat o dues.

·········································································· 

Aquest poema apareix al llibre de Quatre mil mots(1977). És un poema on expressa molt els seus sentiments. Ell diu que tens que expressar-te i escriure el que sents, escriure poesia i així tu seràs l'únic amo. M'agrada amb la força amb la que descriu tots aquests sentiments que ell sent, tot el que per ell significa un poema. Es diu que Pere Quart en les seves obres reflectia molt tot allò que li passava, així el que ell sentia.

Rossinyol Caduc

Rossinyol Caduc

ROSSINYOL CADUC

-L'amor em consola
si el cor es fa vell!

-La nit està sola;
no cantis ocell.

-La nit gust de menta
i olor de clavell.

-Ton pit se'n turmenta,
no cantis ocell.

-Vull foc a l'entranya,
frisança a la lpell!

-La lluna t'enganya;
no cantis ocell.

 Aqui un link amb una interpretació del poema fet per Toti Soler i Ester Formosa. 

Aquest poema es troba en el llibre Bestiari publicat al 1937.

Infants

Infants...
La vida ran de pols i les mirades altes,
seda tèbia de neu i llot fresc a les galtes.
Infants…
Esperança i enveja, els picarols del cor;
infidels com el temps, sobtosos com la sort
(o com la mort); mesquins i jugadors infants,
fraudulents i secrets, o pròdigs com soldans;
terroristes de sol i ressol als jardins,
porucs de nit deserta; impàvids assassins
de roses i libèl-lules; mercaders d'afalacs,
de dolçor viciosos i de ller embriacs.
Infants...
La voluptat furtiva del xipolleig i el fang,
insabuda promesa de l'amor de la sang!
Disfresses de tempesta, ornament del dolor,
pintura de la llàstima, marea de la por,
les llàgrimes sonores i artreres i abundants,
les armes de llur guerra civil contra els gegants.
_________________________________________________________
Aquesta poesia escrita per Pere Quart, ha sigut musicada per Joan Manuel Serrat al 1984 dintre del disc Fa 20 anys que tinc 20 anys.M'agradat aquest poema perquè es fa una descripció dels infants.

Joan Oliver i Sallarès

Joan Oliver i Sallarès

Biografia 

Joan Oliver i Sallarès, (Sabadell 1899 - Barcelona 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana. Neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou el quart d'onze germans, dels quals en fou l'únic supervivent. D'aquí pren el pseudònim amb el qual signarà l'obra poètica: Pere Quart. Estudià Dret.L'any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l'avantguardisme amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista. Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà. Es nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context crea l'Oda a Barcelona i l'obra teatral La fam. Al final de la guerra la Generalitat Republicana li encomanarà la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exiliarà primer a França, s'embarcarà cap a Buenos Aires i s'establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. Durant l'exili va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Col·laborà amb Catalunya (editada a Buenos Aires) i dirigí Germanor (editada a Xile). Fundà amb Xavier Benguerel la col·lecció El pi de les tres branques. El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme es caracteritza per l'autoritarisme i la repressió. Fou empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard rebé el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d'El misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors. L'any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX.

Imatge fixa

Imatge fixa

IMATGE FIXA

Aquí, dreta, no et moguis
de com estàs, en la penombra
del rebedor, la cara oval oferta
per un sol dia,
la flonja boca mig
oberta deixes
que sigui llarga estona boca
per als meus llavis, 
mentre la claror
del celobert  és una taca blanca
rectangular, fixa en un angle
del nostre amor acumulat que es fa
compacte i expansiu,
   omplint-nos
en l'abraçada, cada cop els braços 
troben més cos.

Adoro te devote.

Apareix al llibre "Tot és ara i res". He escollit aquest poema perquè m'agrada la forma de simbolitzar el gran amor que es tenen entre ells.

A les fosques

A les fosques

A LES FOSQUES

Visc a les fosques,
avar d'imatges col.leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.

Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

Apareix al llibre "Tot és ara i res". He escollit aquest poema perquè qualsevol persona es pot veure identificat. Tothom algun cop a tingut aquesta sensació.