Aquest poema escrit per Casasses m’agrada perquè fa una expressió molt efusiva. Primer et penses com diu, forma part del cos, que és una part del cos, però ell parla de la paraula i el parlar. Dos coses que mai les hagués descrit d’aquesta manera.
Enric Casasses, nascut al 1951 a Barcelona.Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de, entre altres obres, “La cosa aquella” (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), “No hi érem” (premi Crítica de poesia catalana, 1994), “Desfà els grumolls” (1994), “Calç” (1996, premi Carles Riba 1995), “D'equivocar-se així” (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), “Coltells” (1998), “Plaça Raspall: poema en set cants” (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999) i “Canaris fosforescents” (2001). Ha continuat la seva trajectòria de poeta a “Descalç” (2002) i “Que dormim?” (2002), i ha realitzat diferents muntatges de poesia i música, en col·laboració amb Pascal Comelade, i ha estrenat dos espectacles teatrals, “Do’m” (2003) i “Monòleg del perdó” (2005). Es pot afirmar, sense exageració, que ha creat escola. També és dels qui més han contribuït, amb els seus recitals espectaculars, a fer viva la poesia fora dels llibres i de la lletra impresa. Els seus textos parteixen sovint de la construcció lingüística d'una imatge (o d'una idea) a partir de la qual, i des de dintre mateix del poema, s'ofereix una particular visió del temps i de les coses. És quan escampa la boira que les frases agafen forma i flueix el riu, tal i com diu en una de les seves composicions recents. La seva és una poesia transgressora i precisament pot ser-ho perquè paral·lelament posa de manifest un vast coneixement de la tradició poètica.
